¡Y la madre del cordero es…!

Anna Iborra. Cabell oscur, ulls negres, pell morena…aquestes són algunes de les característiques que associem als marroquins, però no són les úniques. Gandul, brut i lladre són els estereotips tradicionals amb els que la societat etiqueta als àrabs. Però que n’hi ha de cert i que de mentida en les creences de l’imaginari popular respecte a aquest col·lectiu? Una ullada a la situació de l’immigració marroquina, especialment a la Comunitat Valenciana, ens ajudarà a trobar respostes.

L’immigració marroquí a la Comunitat Valenciana

Una part important dels marroquins que resideixen en Espanya han superat ja dos de les tres etapes del “cicle migratori” al que fa referència el sociòleg Dassetto. Açò vol dir que molts marroquins, a part de portar un temps considerable a Espanya, han superat la fase de supervivència i han aconseguit una relativa estabilitat.

La presència magrebí en la Comunitat Valenciana és antiga i es remonta a la mitat dels anys 1980, quan van aparèixer els treballadors marroquins en l’agricultura de diverses zones d’aquesta autonomia. Des dels mitjans dels anys 1990, s’asistix a un increment de la presència marroquí, equilibradament repartida per tota la Comunitat al principi, però que, en els últims anys, ha passat a estar sensiblement concentrada en Alacant, on residixen 9.998 marroquins amb permís de residència (quasi un 46% del total).

Destaquen de forma particular a les grans ciutats d’Alacant i d’Elx, alguns municipis agraris de la Vega Baixa, poblacions turístiques de la Marina, i  el cas més aïllat de Crevillent, on s’ha desenvolupat una sorprenent economia de basars i la població marroquí arriba al 6’6%.

Castelló té el 28’25% dels marroquins amb permís de residència, concentrats en tres zones: la zona industrial basada en la rajola (amb municipis com Onda i Vila-real) i en el litoral turístic del centre i del nord de la província (Benicarló, Vinarós o Benicàssim).

En la provínica de València viu el 25’78% restant dels residents marroquins. La capital concentra el 10% dels empadronats en tota la Comunitat. Destaca també la seua presència a municipis com Torrent i Burjassot, zones de l’Horta, l’eix litoral (com Gandia i Sagunt) i alguns municipis de l’interior com Ontinyent.

Perfil d’orígen, característiques demogràfiques i particularitats del col·lectiu

Pel que fa al perfil d’orígen de l’immigrant marroquí resident a la Comunitat Valenciana, fins 1991, predominava amb molta claredat les persones originàries de l’àntic protectorat espanyol. Des de 1991 s’observa una gran diversificació dels orígens dels emigrats. En particular, la província de Beni Mellal concentra el 19% dels orígens, amb la qual cosa és la primera regió d’emigraciò cap a la Comunitat Valenciana.

Les característiques demogràfiques d’aquest col·lectiu és similar a tota Espanya. En els seus primers anys, la immigració magrebí va ser majoritàriament masculina. Un home marroquí, molt sovint casat i amb fills, viatjava a Espanya per a treballar durant un temps, amb la idea de tornar una vegada millorat el nivell econòmic familiar.

Tanmateix,  en molts casos l’idea inicial canvia. L’home decideix quedar-se i comença el procés de reagrupació familiar. A partir dels anys noranta, l’immigració marroquí va començar a passar per un procés de desmasculinització (que no de feminització) i cada cop més dones emigren a Espanya i enceten també la reagrupació familiar.

Però no totes les dones emigren a Espanya per a instal·lar-se amb el seu marit, que ja s’encontrava allà. L’emigració a l’estranger s’ha convertit en una forma de mobilitat social per a moltes dones marroquines urbanes, que emigren de manera independent a l’estatus dels homes. Encara que una part important de les immigrants marroquines a Espanya estan casades.

L’article de María José Sánchez Martín publicat a l’Atlas d’Immigració Marroquí sobre el codi de família i la seua aplicació a Espanya ens permet discernir la problemàtica que es planteja en l’àmbit jurídic. Les relacions jurídiques dels nacionals marroquins en el nostre país es regeixen per la llei marroquí i, en concret, per les normes contingudes en el Codi Marroquí de l’Estatut Personal denominat Mudawana, actualment en procés de reforma, ja que és el principal objecte de les reivindicacions de les feministes marroquins.  La recepció de dita norma en l’ordenament jurídic espanyol no està absenta de contradiccions, ja que la regulació de certs aspectes de l’estatut personal contravé drets fonamentals i valors essencials de l’ordre públic constitucional com són el principi d’igualtat, la no discriminació i el dret a un procés amb totes les garanties legals. Les institucions en torn a la capacitat matrimonial i, en particular, la poligamia i el repudi, són les que susciten més conflicte. S’espera que la pròxima reforma del Mudawana solvente moltes de les contradiccions que sorgeixen entre la llei marroquina i l’espanyola.

Una característica particular del col·lectiu immigrant marroquí que viu a Espanya és que no està ni “aquí” ni “allí” i alhora està “aquí” i “allí”. La fixació definitiva de la població marroquí no es tradueix en absolut per un relaxament dels lligams amb el país o les regions d’orígen. Prova d’eixe fet és l’anomenada operació “Pas del Estret” que en 2009 va suposar el retorn de gairebé 2 milions i mig de marroquins al seu país, segons la Direcció General de Protecció Civil i Emergències del Ministeri de l’Interior.

Els emigrats poden exercir el paper de líders locals per a la constitució  d’associacions de desenvolupament local. Aquest voluntarisme també es fa palés a Espanya i és altra de les característiques particulars dels immigrants marroquins. El marroquí és el col·lectiu immigrant que més s’associa. Aquestes associacions es caracteritzen per la seua heterogeneitat i inestabilitat (a causa de la seua precarietat econòmica i la dependència d’un lideratge carismàtic). Es poden apreciar ambdós fins associatius principals: els de tall politico-assistencial i els de tall més religiós-cultural. La participació és molt més gran en aquest últim tipus d’associació.

Opinió pública, racisme i integració

En una enquesta realitzada per l’Institut Universitari d’Estudis sobre Migracions de  l’Universitat de Comillas (IEM) entre decembre de 2003 i setembre de 2004, se’ls preguntava als marroquins sobre la forma en que es sentien vistos pels espanyols en comparació amb altres col·lectius immigrants. La resposta majoritària va ser en sentit de veure’s com els pitjors considerats i els pitjor tractats, percepció que coincidix amb el resultat del denominat Índex de Xenofòbia (ASEP, 1998). Segons aquest index, els marroquins són els immigrants que desperten menor simpatia (només superats per la minoria autòctona gitana, quan es dóna l’opció).

En l’informe sobre evolució del racisme i la xenofòbia en Espanya (2009), elaborat pel Observatori de Racisme del Ministeri de Treball i Immigració, es veu clarament que la crisi econòmica ha provocat un augment considerable d’actituds xenòfobes en la població. Un 37% de la població rebutja l’entrada del immigrants, moguts per l’afirmació de que “vénen a furtar-nos el treball”. Aquesta creença contrasta amb el fet de que és el col·lectiu immigrant el que més està patint l’atur. Altre 42% està d’acord en endurir encara més les polítiques d’expulsió d’immigrants i un 68% accepta que un immigrant ja establert legalment siga deportat per la comissió d’algún delicte.

Mentre que el gros de la població considera que la majoria dels immigrants no estan integrats, el subjectes en qüestió pensen molt diferent. Segons l’informe difós en febrer de 2009 “La comunitat musulmana d’orígen immigrant en Espanya. 2008”, realitzat per Metroscopia i financiat pel govern, tres de cada quatre musulmans enquestats es senten a gust a Espanya; el 86% es considera total o bastant adaptat; i vuit de cada deu afirma que no ha trobat cap obstacle
per practicar la seua religió a Espanya. El 84% està convençut que és perfectament possible ser alhora musulmà i un bon espanyol; i el 92% afirma que tots devem esforçar-nos per respectar les creences religioses dels altres.

Per altra banda i segons el mateix informe, Espanya encara sembla ser l’excepció a l’alarmant avanç de partits d’extrema dreta a Europa. Potser pel record (encara pròxim) dels quaranta anys de dictadura franquista, o simplement per l’absència d’un líder carismàtic i populista que aglutine les diferents formacions polítiques existents però amb escassa representació. No obstant això, en les últimes eleccions municipals i autonòmiques (celebrades el 27 de maig de 2007), es va duplicar la representació local de partits amb un ideari polític clarament contrari a l’immigració, comparat amb les eleccions de 2003.

El perfil sociològic del racista és, segons l’índex ASEP, un adult més que jove, normalment amb poca formació, baix nivell de renda i ideològicament escorat cap a la dreta. Com el nivell de formació del enquestat, que pareix ser la variable més influent en l’actitud de rebuig, està relacionada amb la renda i l’ocupació, no és d’estranyar que siguen els treballadors de menor qualificació els que tenden a manifestar aquest rebuig. Per altra banda, s’aprecia un paradòxic desfasament entre el volum real d’immigrants i la percepció exagerada de la seua presència. Regions amb tases de població estrangera per davall de la mitjana nacional (com Aragò, Castella-La Manxa o Extremadura) registren majors percentatges de respostes afectades per aquesta espècie de psicologia de “la invasió”.

Fernando Bravo López, en un article a l’Atlas de l’Immigració Marroquí en Espanya, crítica les posicions nacionalistes, simplistes i etnocentristes de molts intel·lectuals, que recolzen teòricament l’enfrontament irreconciliable del món occidental i l’àrab-islàmic.

Segons aquestos intel·lectuals, en la violència d’Orient Mitjà no té cap paper la pobresa, l’ocupació militar, l’humiliació ni la desesperació. Simplement tot és culpa de l’Islam. En opinió d’aquest articulista: “És com si per a analitzar fenòmens europeus utilitzarem mètodes científics i per a analitzar fenòmens islàmics utilitzarem la interpretació escolàstica”

Però, quines són les causes d’aquesta reacció per part de la població?

Tractament de la informació marroquí en la premsa espanyola

En l’actual sistema democràtic, els mitjans de comunicació són elementals per a la formació de l’opinió pública i el tractament que rep la informació referent a l’immigració o, més concretament, als marroquins pot ajudar a explicar l’augment de les actituds xenòfobes o racistes. Un estudi d’Antolín Granados aparegut en l’Atlas sobre l’Immigració Marroquí en Espanya 2004 mostra a continuació el tractament d’allò marroquí a la premsa escrita espanyola.

Els immigrants marroquins són tractats en general: 1) per la seua condició de “súbdits” marroquins (contraris als nostres interessos agrícoles o pesquers i enemics de la nostra integritat territorial); 2) en la seua condició de musulmans (fidels a l’islam, fanàtics, conflictius, violents, masclistes); 3) en la seua condició de treballadors (que poden competir amb els autòctons) i 4) en la seua condició de “premoderns” (contraris a la modernitat europea, al progrés i al benestar social i econòmic representat per les democràcies parlamentàries del “Primer Món”).

L’estudi pren com a referent tres diaris de distribució nacional: ABC, El Mundo i El País. En les seves respectives edicions electròniques s’han consultat tots els articles publicats en edició impresa en els quals ha aparegut la paraula “marroquí-na”) entre l’1 d’octubre de 2002 i l’1 de gener de 2003. El nombre d’articles apareguts no és, per al cas que ens ocupa, rellevant. Els articles publicats tracten de forma resumida, segons el diari i l’actualitat del moment, de fets que, entre molts d’altres, a continuació es relacionen. (a) De figures de l’esport marroquí en competicions internacionals (tennis, atletisme, etc.). [ABC: 19/01/2003: "L'Aynaoui, "el talp" que va acabar amb el somni de Feliciano López"]. (b) De l’associació simple entre àrab (essencialitzat racialmente per determinats trets físics) i terrorista (el guió imposat estableix que tots els àrabs són terroristes), [El Món: 22/11/2002: "Tenista en comptes de terrorista. La policia italiana deté i interroga un jugador marroquí en confondre'l amb un membre d'Al Quaeda.  Finalment va ser alliberat"]. (c) De la confirmació efectiva de la participació de marroquins en actes terroristes [El Món: 24/01/2003: "Detinguts cinc marroquins que planejaven un atemptat a Itàlia"]. (d) De actes delictius i violents protagonitzats per individus identificats com a marroquins.

En general, els tres diaris analitzats es diferencien poc en la manera -lèxic, estil i retòrica- de cobrir les informacions relacionades amb minories ètniques o estrangeres. Tanmateix, quan es tracta d’esdeveniments de naturalesa delictiva, la diferència és notable entre uns i altres diaris. A El País, en cap dels titulars que refereixen aquest tipus d’accions no apareix citada la nacionalitat de qui els provoquen, ni en el titular de la notícia ni en el subtítol . A El Mundo, una de cada tres de les notícies que refereixen actes d’aquesta naturalesa citació la nacionalitat marroquina de l’autor en el títol o en el subtítol. Al diari ABC, la proporció augmenta a dos de cada tres dels titulars en els quals apareix el terme marroquí. Fins i tot quan el ciutadà marroquí és víctima d’un assassinat,  la pròpia víctima apareix com a culpable de l’acció criminal: [ABC: 08/01/2003: “El jove assassinat la vigília de Reyes era marroquí i estava fitxat.”

En cap de les notícies comentades fins aquí no apareix clarament la figura de l’immigrant marroquí. Només s’apunten contexts i situacions en les quals ciutadans marroquins són actors de situacions quotidianes els protagonistes dels quals podrien ser de qualsevol altra nacionalitat. No obstant això, com podem veure les notícies que solen acaparar l’atenció periodística es referixen principalment als assumptes conflictius de les relacions hispano-marroquins, fonamentalment, els del Sáhara, Ceuta i Melilla, l’agricultura, l’immigració i, fins fa molt poc temps, la pesca.

Pel contrari, pràcticament s’ignoren altres temes que vertebren la nostra relació mútua i que suposen un nexe d’unió i d’encontre entre els dos països com poden ser les relacions econòmiques, culturals o socials.

Què fa Espanya per Marroc?

Marroc és el principal destinatari dels fons d’Ajuda Oficial espanyola per al Desevolupament (AOD) al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. L’evolució de la cooperació espanyola s’ha vist afectada pel curs de les relacions polítiques bilaterals. L’ajuda a Marroc suposa en torn al 3’5% del total de l’ajuda espanyola. El cas marroquí es caracteritza per tenir una doble motivació: 1) lluitar contra la pobresa i 2) contindre l’immigració clandestina. Un 19% de la població marroquí viu per davall del llindar de la pobresa, mentres que un 45% viu en condicions de vulnerabilitat. L’ajuda arriba des de diferents fonts: el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports (creació de col·legis), l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (a través d’ONGDs espanyoles), el Ministeri d’Economia (crèdits del Fons d’Ajuda al Desenvolupament o FAD) i també la cooperació espanyola realitzada per les comunitats autònomes i ajuntaments, que va representar en 2003 el 42’5% de totat l’ajuda espanyola.

La manca d’una planificació estratègica adequada i l’absència d’avaluacions dificulta la valoració del grau d’èxit o fracàs d’aquesta operació per a assolir els seus objectius.

Entrevista a Boughaleb Mimí, portaveu d’“Al Amal”

Boughaleb Mimí és  portaveu de l’Associació d’Immigrants Marroquins de la Comunitat Valenciana. És marroquí  i “a més dels autèntics” afegix, referint-se al seu orígen bereber. Va acabar el batxiller al Marroc i es va matricular a la Facultat de Medicina en el 69 i ací es va quedar. Ha sigut portaveu de l’associació “Al Amal”, que significa “esperança”, des de la seua constitució en 1999 fins l’actualitat.

Quines són les raons específiques per les quals els immigrants marroquins decideixen emigrar?

Principalment, la situació econòmica marroquí és la que els obliga a venir. En aquestos moments, l’atur a les zones rurals del Marroc supera el 35%, segons el banc marroquí. N’hi ha una característica que distinguix als marroquis dels altres emigrants i és que l’emigració suposa, no la millora de la situació vital personal de l’emigrant, sinó de la seua família en Marroc. El marroquí immigra per a millorar la situació de la seua família nuclear i també extensa, a diferència d’altres col·lectius immigrants. Per tant, n’hi ha una solidaritat famíliar important, sobre tot en els països africans.

Quan arriben ací quins són, a part dels problemes típics que es troba un immigrant en arribar, els problemes concrets amb el que s’ha d’enfrontar l’immigrant marroquí?

Són molts i molt variats (somriu). Un primer problema important és l’idioma. Un altre és el problema cultural: els costums, les tradicions, la religió…tot allò que el caracteritza culturalment. Un tercer és el problema econòmic perquè quan arriba ací no té suport del seu país d’orígen. En el seu cas, ha de vendre els béns de la família per a vindre ací i després, amb el que guanya, tornar-ho a la família i a més mantenir-los. Altra de les característiques de l’immigrant marroquí, a pesar de la situació econòmica i social amb la que es troba, és que és massa orgullós. No és fàcil de sotmetre i si parlant amb ell l’ofens, és capaç de ser agressiu perquè no abaixa el cap. I eixe és un dels seus problemes en l’àmbit laboral. Ara bé, també és molt lleial. Quan una persona l’ajuda, donarà la seua vida per eixa persona. Per últim, també és molt amic. És difícil guanyar la seua amistat però quan té un amic, el té per sempre. Però compte de no traïr-lo, perquè sinó serà tot el contrari. Són característiques socials, culturals específiques de l’immigrant marroquí.

“Un altre problema específic de l’immigrant marroquí és que és massa orgullós”

Són el col·lectiu immigrant menys apreciat. Com viuen ells això? Arriben a tindre amistat en gent autòctona?

En general, el magrebí desconfia com a reacció a una mirada de menyspreu. No és difícil de guanyar la seua confiança sempre que s’obriga al diàleg però que no perceba cap rebuig. Eixe rebuig és una reliquia atàvica històrica del poble espanyol. Ens coneixem des de fa molts anys, som veíns i sempre n’hi ha xocs. Però principalment el rebuig ve per l’islam, que és, com ja he dit, una tensió històrica, que s’ha vist augmentada en els últims 15 anys per la situació política internacional. I no diguem ja després del setembre negre, des d’aleshores ja, el musulmà està estigmatitzat. I totes eixes ximpleries sobre el vel són altra excusa per a atacar…perquè ma mare duia el vel i portava a mon pare fregit i el que ella deia anava a misa (rises) I tampoc diuen el mateix amb les hindús, que també van tapades.

“Ma mare duia el vel i portava a mon pare fregit”

Què pensa de l’actual ajuda del govern de Zapatero envers el Marroc?

Ha millorat en comparació amb el govern d’Aznar, però…cal distingir entre ajuda i “ajuda”. Existeix ajuda per al desenvolupament i existix comerç per al  desenvolupament. La majoria de les ajudes són a través de les empreses, no les almoines que duem algunes ONGs, que al cap i a la fi, suposen menys de l’1% de les ajudes. I la resta és intercanvi comercial. A més, un percentatge exageradament elevat és per a ajudes tecnològiques, principalment, armes. O siga, que no afavoreix el desenvolupament de la població sinó la permanència del sistema polític marroquí.

Quines activitats duu a terme l’associació?

Últimament, tenim una activitat massa escassa per al meu gust. Primer, per motiu de cansanci; segon, per falta de suport institucional (financiem l’associació de les nostres butxaques) i tercer, perquè la majoria de nosaltres treballa i només podem dedicar temps a l’associació els caps de setmana. Estem participant en aquestos moment en un projecte amb CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) que és d’ajuda al desenvolupament al nord del Marroc, en Nador. Estem participant en altres activitats ací amb companys d’altres associacions. També som el contacte amb les associacions civils marroquins com la red Chabaka., que lluita pels drets humans. Donem atenció caps de setmana i un dia entre setmana. Treballem també amb els col·legis, els instituts…poca cosa. Per no tindre, tenim local compartit, perquè no tenim els mitjans suficients.

Hem presentat un projecte a l’ajuntament de València però no volem signar cap acord perquè no volem vendre’ns a ningú ni que ens posen cap mordassa. I volem treballar seriament per l’integració real, perquè aquí per a presentar un projecte en pla folclòric et dónen tots els diners que vulgues (festes, encontres interculturals, cursets de 30 hores) però nosaltres volem treballar per l’integració real.

Què enteneu per integració real?

L’integració no és eixir en la foto amb una dona amb mocador i un negre al costat. L’integració és l’ensenyança de l’idioma, és treballar per la regularització, és participar activament en la comunitat…viure i conviure. És facilitar i dónar suport a les reivindicacions dels immigrants en tant que ciutadans, que persones i amb això vull dir amb drets iguals als del veí. Intercanvis culturals, diàleg…però tot això suposa molt treball, molta voluntat política i personal capacitat per a dirigir-lo. Econòmicament, si es desenvolupa d’una forma sistèmica, pot costar menys de la dècima part del que està costant ara les festes que estan montant en nom de l’integració.

Nosaltres som una ONG reivindicativa. Formem part del Fòrum Alternatiu de l’Immigració de la Comunitat Valenciana i de la Taula d’Entitats de Solidaritat amb els Immigrants.

“L’integració no és eixir en la foto amb una dona amb mocador i un negre al costat”

Treballem i lluitem junts pels drets humans i eixa és la nostra base comú. En ambdues plataformes som ideològicament molt dispersos. En la meua associació, per exemple, no tenim credo, som laics. Això sí, no alcem el puny per alçar-lo, fonamentem les nostres exigències. I no exigim per exigir, sinó que aportem alternatives per a les  polítiques d’immigració. El sentit comú ha de prevaldre sobre l’ego exagerat, tant a un nivell comunitari com individual. Quan aconseguim això, vivim i convivim. Treballar per l’integració d’una forma seria és menys costós que intentar montar folklore.

Entrevista a un bereber

Anna Iborra. Havíem tardat quasi dues hores de viatge a lloms d’un camell per a arribar, caiguda la nit, al principi nord del desert del Sahara. Vint i sis participants de la tercera edició del projecte internacional “Lletres de Banús” ens repartien en dues haimes on passaríem eixa nit amb els berebers. Larssan, el bereber que ens va atendre a la nostra haima, ens va concedir una enriquidora entrevista mentres ens convidava a té i nosaltres compartiem amb ell i el seu ajudant les nostres galetes. Larssan treballa guiant als turistes en expedicions organitzades com la que havíem contractat: dos viatges a camell, passar la nit a una haima al desert, festa amb percussió davall la lluna i sopar i desdejuni bereber. Tot per 450 dirhams, que vindrien a ser 45 dels nostres euros. La comunicació va ser possible gràcies a la barreja entre el francés i l’anglés, moltes repeticions i aclaracions i el llenguatge de signes, que és universal.

-Treballe amb turistes, no he anat a l’escola,  parlar amb els turistes és fàcil, però escriure és difícil. Abans vivia al Sahara amb els meus pares, després vaig buscar treball. Ara treballe amb els turistes…es-ca, escarabat..

Un escarabat interromp l’explicació de Larssan però nosaltres bromejem i li diem que no ens fan por.

-Escarabat, en el Sahara n’hi han escarabats però no serps.

Millor! Contestem nosaltres

-Perquè les serps necessiten arbres, no hi ha sombra i s’amaguen baix l’arena…

Li preguntem quant de temps ha viscut al Sahara.

-No ho sé…no ho sé, vint anys? Tal volta uns tres treballants amb els turistes, no són els meus camells, enteneu, no per a mi, no els meus camells, jo només treballe. Els camells són d’un home, d’un home que viu a la ciutat, enteneu? Jo, només treballe. Les huit, les huit tendes -es referix a les haimes- també les té –l’home de la ciutat- i una tenda és per a cuinar, per al menjar, enteneu?

Ens pica la curiositat per saber quan va ser la primera vegada que va montar a camell.

-Quan jo era així- ens fa un gest amb la mà per a indicar una alçada ben, ben petita- clar, quan vaig nàixer al Sahara…

Li preguntem pel turbant blau que porta, si és típic de la gent del Sahara.

-No…la causa per a la gent del Sahara…ells tenen aquest turbant, val? Però més gran. És per a treballar, utilizem els turbants per a extraure aigua dels pous dels oasis…és bo per a moltes coses: per al vent, per a la calor, per al fred, per als ulls…Quan dormim, l’arena del Sahara se’ns ix dels ulls, l’arena del Sahara no és roïna, no fa mal…

Ens senyala el té que ens estem bevent i continua explicant-nos.

-Aquest té, el té verd és bo per al cap…molta gent en el Sahara pren aquest té.

La següent pregunta és què mengen al desert.

-Datils i  pa, el pa d’arena. Enteneu? Com no hi ha foc i fa molta calor, coem el pa a la duna i bebem llet de camell. Algún vegetarià per al sopar?

Li responem que no i ell explica de pas perquè no es mengen la carn del camell.

-Si mengeu la carn de camell per a sopar, demà a peu!-bromeja Larssan, i riu.

Un sopar que, més tard, consistiria en una sopa bereber, pa marroquí, tajinni i taronja de postre. Tot deliciós. Li preguntem quina és la seua llengüa materna.

-Anglés i francés- com? Al principi Larssan no sap a que ens referim amb llengua materna, li preguntem pel que parlen els seus pares i aleshores ho capta- ahhh, els meus pares parlen bereber i parlen àrab. Tot el món parla àrab però pocs bereber, perquè abans el bereber no tenia escola. Parle anglés, francés, espanyol…i entenc a tota la gent.

Li preguem que ens diga alguna cosa en bereber, per exemple “hola”.

-Hola en bereber és “Salaam alaykum” com en àrab. Camell en àrab és “isber”-o almenys això és el que entenem de la gravació, cap de nosaltres sap àrab- i en bereber és “argon”.

Igual que els esquimals tenen entre 7 y 5.000 paraules per a denominar a la neu, li preguntem a Larssan si els berebers tenen molts noms per a nombrar l’arena, el desert…

-Molts, molts, molts noms, molts noms.

I les famílies berebers? Són grans?

-De vegades, de vegades.

Quina és la religió dels berebers?

-Islam. Tots els països àrabs són islam.

La següent pregunta és més polèmica. Li preguntem quin és el seu país.

-El meu país? El meu país és Marrocs

Sentim curiositat per saber si n’hi ha algun nom tradicional bereber.

-Ahhh, molta, molta, molta gent es diu Larssan i David, molta, molta gent es diu David i Ibrahim, Omar, Mohamed,

La següent pregunta va per les dones bereber. Què fan?

-Ah, les dones berebers. Les dones viuen a sa casa. Elles no treballen com nosaltres. L’home és el que treballa. Les dones viuen a sa casa pels xiquets i per a cuinar.

A aquest nivell de l’entrevista, ens atrevim a fer-li una pregunta més personal. Té fills?

-Uaaa, no, encara no.

I els xiquets com aprenen? Van a l’escola?

-No hi ha escola. Al Sahara no hi ha escola. Als pobles si n’hi ha però al Sahara mai ha hagut escola. No hi ha professors al Sahara perquè viure al Sahara és difícil i no vénen al Sahara, m’enteneu?

Al sol de terra del campament bereber n’hi ha un enorme símbol envoltat per un cercle, tot fet de pedres. Li preguntem què significa.

-Ahh, vol dir Z en bereber- i ens dibuixa el símbol amb un paper i un boli que li apropem, establint les similituds entre la Z nostra i la bereber, però per què l’han escrit en terra?- Perquè tota la gent que viu ací és bereber, el patró és bereber.

Eixa és l’última pregunta que Larrsan ens respon. Després d’agraïr-li repetidament per l’entrevista, se’n va amb el seu ajudant a preparar-nos el sopar. Entrevista que va ser preludi d’una nit inoblidable.

He comés una errada grandíssima en el viatge al Marroc. No he escrit res! I és una llastima perquè sempre pense que està genial això d’escriure un diari de viatge perquè aixina passen els anys i després en llegir-lo tots els records te venen més nítids i colorits a la memòria. Si no escrius res després la nostra memòria, tan capritxosa i sel·lectiva com sempre, recordara algun aroma, alguna imatge, alguna conversació…la sensació general de que ha sigut una experiència preciosa i un viatge fantàstic, però ni de bon tros recordarem detalls, ni tampoc com ens vam sentir o què vam pensar en eixe moment. Que modifiquem els records és un fet veritable, però ens consta acceptar-ho.

Aleshores, ací van unes quantes reflexions breus sobre les coses que vaig viure.

Estàvem  a un alberg prou modest al mateix cor de la Medina. L’ambient de Marrakech era per a mi inevitablement familiar per varies raons.  L’ambient de la Medina era el de la plaça del mercat, la del mercadillo dels diumenges on jo m’he criat. I a més estava super familiaritzada amb la música. Ohh! Quin goig viure amb eixa música! No era música egípcia (que me perd molt més), però tenia l’encant dels ritmes africans. Estant al Marroc i vegent com la música formava part de la vida quotidiana de la gent em va fer llastima Espanya, on la SGAE vol multar-nos per escoltar música en espais públics. Quant més ho pense més barbaritat em sembla…voler privar a la gent de compartir la música???  Me’ls carregava.

Parlant de música no puc evitar recordar aquella nit al Sahara ballant amb els berebers…me les vaig apanyar per a ballar amb dansa del ventre una percussió que tenia més d’africana que d’altra cosa haha però és que qui se perd l’oportunitat de ballar davall la lluna i pisant l’arena del Sahara!!! L’home bereber al que vam entrevistar em transmetia una serenitat contagiosa. La seua explicació del modus de vida bereber va ser, sens dubte, una de les millors experiències del viatge.

Casablanca em va parèixer una ciutat occidental arabitzada, però més pobra. Era un contrast molt gran comparada amb  Marrackech…No era el contrast urbà/rural perquè Marrakech era comerç pur (i si no que ens ho diguen als turistes, que hem d’aprendre ràpid a regatejar) no un bancal, però Casablanca no té eixa bellesa que té Marrakech. La bellesa d’allò vell, d’allò pobre, d’allò tradicional. És diferent a la bellesa d’Occident, on les ciutats ens maravellen per la seua grandesa, modernitat i, sobre tot, riquesa. A el Marroc he aprés a veure bellesa en allò caòtic.

Altra reflexió que m’ha vingut al Marroc ha sigut la sensació de seguretat. Com? Sí, de seguretat. En cap moment em vaig sentir amenaçada o intranquil·la. Està clar que sempre s’ha d’anar en compte per si et furten alguna cosa, el curiós és que en el meu cas, en lloc de robar-me, els de les tendes m’aconsellaven que aniguera amb compte amb el bolso, perquè un parell de vegades m’havia deixat la cremallera oberta (sí, ho reconec, sóc aixina de despità haha). Als turistes ens roben, clar, per a ells som com bitllets anant, però ells són més espavilats que els ximples lladres: ells no te fiquen la mà al bolso, ells t’intenten vendre el que siga per un preu desorbitat. Pobre el turista que no aprenga a regatejar a Marrakech!

Bé, tot açò venia arran de la meua tranquil·litat anant per territori desconegut, no? Com és possible? Doncs perquè em sentia rodejada de gent! Quina bestiesa, pensareu! Si te’n vas a qualsevol altre lloc massificat també estaràs rodejada de gent i això no té perquè fer-te sentir segura! Bé, per a mi això és mentida. Abans de que existira un Estat que copara el poder coercitiu, la gent es protegia l’una a l’altra i això és el que estem perdent a Occident. Un pot perfectament ser atacat al mig del carrer, al metro o a on siga i és molt probable que la gent es quede mirant però no faça res: com si ho vegeren en la tele. La gent no té relació amb els veíns, podem estar a una plaça abarrotada i estar a soles. Tanmateix, a països com el Marroc encara permaneix eixe ànim de protecció mútua, simplement perquè és el natural en les societats tradicionals. Em sentia rodejada de gent de veritat! De gent que camina juntamentde l’altra, no al costat de altres pels carrers de la medina.

Bé, vaig a deixar-me ja de ratllades filosòfiques i vaig a passar ja a parlar dels meus companys de viatge.

BAAANUUUSEEEROOOOSSS!!!!

Hahahaha.  Una de les millors coses de l’edició de Lletres de Banús aquest any ha sigut les persones amb qui he compartit el viatge. Encara que, com és normal, a l’hora d’anar als llocs i menjar ens separàvem en grups perquè era més pràctic, pense que estàvem tots prou units. Eixes nits a la terrassa fent porres, ballant, bebent i xarrant van molar molt! Un aplaudiment al nostre amic el recepcionista que ens va defendre dels veíns dormilons! Part de les persones amb qui he anat ja les coneixia un poc, però ara que les conec més les aprecie molt més! I als que no coneixia gens ara que els conec un poc més, doncs igual! Erem un grup guai, txe! Donava gust estar tots junts.

Bo. Ací s’acaba aquesta entrada en record del Marroc i que em servix per a reprendre l’activitat al blog que el tinc abandonat!

Una notícia i un reportatge  que reflectixen una realitat fàstigosa.

Tres periodistas de Canal 9 acusan al jefe de personal de acoso sexual

Más formación = más desigualdad

Ahir dimecres vaig anar a l’última projecció que oferia el cicle de cinema d’animació bel·lic de la Universitat de València en l’auditori Montaner del Col·legi Major Lluís Vives. No sabia molt de la pel·lícula que anava a veure, només que era l’adaptació d’un còmic molt bó en blanc i negre. Eixe comic es composa de quatre volums i és la biografia de l’autora, Marjane Satrapi.

Persépolis tracta d’una xiqueta iraní que viu la Revolució Islàmica (1979) i la Guerra entre Iràn i Irak (1980-1988). Marjane descobrix el punk, ABBA i Iron Maiden alhora que viu el terror de la persecució del nou govern i una guerra amb Irak. La situació la obliga a anar-se’n a estudiar a Àustria, però no soporta la soletat i torna al seu país amb la seua família. Però no penseu que estic fent espoiler ni molt menys. Contar això és dir no res sobre la pel·lícula: allò genial és veure la força dels personatges, la perfecta i comprensible contextualització històrica, els missatges d’integritat, idealisme i honor que transmet tota la pel·lícula…una joia que no vos podeu perdre. Potser estic pintant la pel·li un poc massa melodramàtica però ni de bon troç! No és res sanguinolenta ni busca dònar llastima ni despertar indignació pel que passa. Tot es contat en un to fresc, quotidià i té moments divertidíssims.

L’home que ens va parlar de la projecció ens va contar una anècdota, perquè vegau com és l’autora del còmic: Hollywood li va oferir a Marjane Satrapi fer una pel·lícula espectacular, amb Brad Pitt fent de son pare i amb un pressupost gegant; però Marjane no va dubtar en rebutjar l’oferta. Persepolis interpretada per famosos de Hollywood??? Ni pensar-ho, si el seu còmic havia de traduïr-se en una pel·lícula, aquesta havia de ser d’animació. I així ho va fer i ha guanyat cinc premis, ni més ni menys.

En definitiva, jo no sé res de cinema però Persepolis és una d’eixes pel·lícules que no et deixen indiferent.

Anna Iborra. Després del fracràs polític que ha suposat Copenhague, era necessari una taula rodona com la que ahir va tindre lloc al Centre Octubre de Cultura Contemporània. L’enfocament positiu que la moderadora, la periodista medioambiental Mª Josep Picó, ha volgut dónar a la taula rodona s’ha reflectit al títol: “Quin és el repte desprès de Copenhague?” A la taula s’asseien José Albelda, de Greenpeace; Ernest García, sociòleg de la Universitat de València i Arantxa Guereña, d’Intermón Oxfam, l’organització convocant del acte.

La periodista medioambiental María Josep Picó

José Albelda ha fet una síntesi de les raons per les quals Copenhague, que s’havia presentat com la gran oportunitat per a canviar el rumb del canvi climàtic, ha fracasat: 1) no s’ha arribat a cap compromís vinculant, 2) no s’ha establit un percentatge de reducció de CO2, 3) no s’ha aconseguit l’aturament de la deforestació. Per tant, els representants polítics han fet cas omís de les mobilitzacions socials i només han aconseguit un acord econòmic eteri en que tots volen posar diners però ningú sap en quina mesura ni per a quines accions concretes. Ens trobem, aleshores, en un escenari polític on els nostres representants no ens representen i on la figura de l’Estat-nació resulta ineficaç per a tractar un problema global. Albelda aboga per una unió de tots els agents socials i apremia a la mobilització.                                                               José Albelda

Ernest García, sociòleg de l’Universitat de València, va dònar la visió més realista i tal vegada pessimista de la taula: ell sosté que els polítics sí ens representen i que no fan res perquè la població,  en realitat, tampoc ho demana. La qüestió de la demografia, segons la qual en 2050 el planeta contaria amb 9.000 milions d’esser humans, va suscitar polèmica: només mala distribució de recursos o massa càrrega per al planeta? Ernest García ens va revelar una dada terrorífica: en un informe d’Avaluació d’Ecosistemis del Mil·leni de la ONU,  científics afirmaven en “lletra petita” que l’estat dels recursos naturals fa impossible la realització dels objectius del mil·leni. La solució que proposa aquest sociòleg és seguir la teoria del decreixement, encapçalada i teoritzada per Serge Latouche.

Per a Arantxa Guereña, investigadora d’Intermón Oxfam, el repte després de Copenhague és no desanimar-se i seguir lluitant i fent pressió política perquè es prenguen decisions vinculants. Guereña sosté que: “el canvi climàtic és una doble injustícia: per al planeta i per a les persones afectades”. Preveu que la figura del refugiat climàtic serà de rabiosa actualitat dintre de pocs anys. L’Estat de Tubalú, que està a punt de desaparèixer, ha estat l’exemple en Copenhague. Però al fracàs en Copenhague l’investigadora li troba una part positiva: “és millor un fracàs  que un resultat insatisfactori que ens deixe la consciència tranquil·la“.

Rajoy s’ha pujat a la ola xenòfoba contradient les seues mateixes accions. Com se nota que dintre de dos anyets són eleccions generals i que fa falta explotar el possible vot de l’electorat d’extrema dreta. Ací vos deixe una entrada del blog de Fernando Garea sobre política en El País. Paga la pena seguir-lo.

http://lacomunidad.elpais.com/el-patio-del-congreso/2010/1/23/empecinamiento-y-empadronamiento

La decisió de l’ajuntament de Vic de no empadronar als immigrants il·legals ha encetat un debat que, fins fa pocs dies, a ningú preocupava. Tots sabíem que estàvem en crisis i que si els espanyols estem passan-t’ho mal, els immigrants encara més. Però, de sobte, pareix que la culpa de tot és dels immigrants, que vénen ací sense papers a llevar-nos recursos com l’educació o la sanitat. Què fàcil és tirar-li la culpa al més feble! La manca de places a les escoles o de millors serveis de seguretat social no és culpa dels immigrants, sinó del endeutament de l’Administració, ergo, per culpa d’una mal política.

Per altra banda, l’empadronament només serveix per a contabilitzar la gent que n’hi ha a un municipi, per tant, és una bajanada negar l’empodronament per manca de papers perquè així la única cosa que farem serà negar un realitat. Eixa contabilització servix, ni més ni menys, perquè l’Administració sapiga quines necessitats de recursos té l’ajuntament i per tant, negar l’existència dels immigrants, només que empitjora el problema.

A més a més, l’empadronament no és el que garantix l’accés a la sanitat i a l’educació, és la Declaració Universal dels Drets Humans qui declara que tots som igual i per tant, tots hem de tenir accés a la sanitat i l’educació, cosa que la llei espanyola contempla.

Per altra banda, és vergonyós sentir al PP català dir això de: “A Espanya no cabem tots”. Una afirmació així només demostra ignorància per varies raons:

1. El percentatge d’immigrants a Espanya no arriba, segons l’INE, al 10%, que és la meitat que en alters països d’Europa. I d’eixe percentatge, només unes 200.ooo persones s’encontren en situació irregular, és a dir, menys d’un 1% de la població. Eixa impressió que intenten fer-mos tenir els xenofobs de que “ens invadixen” és completament falsa.

2. Estudis de la Comissió Europea afirmen que d’ací a 2030 necessitaríem 7 milions d’immigrants més per a mantindre el sistema de pensions a causa de l’envelliment de la població. Per tant, si venen, benvinguts siguen perquè fan falta. Altra cosa és que ara, a causa de la crisi, treballadors no qualificats espanyols els senten com a competència de cara a trobar un treball però això no és culpa de l’immigrant, per tractar d’aconseguir una vida millor sinò de les responsabilitats polítiques que han causat la crisis (economia basada en la rajola, un sistema educatiu qüestionable i, sobre tot, aquells que contraten per salaris indignes)

En definitiva, un poquet d’empatia, per favor, què no us anirieu vosaltres a provar sort a un altre país si les coses estagueren malament al vostre? Eixes persones no vénen ací de vacances, vénen la majoria a treballar i a ajudar a la seua família en el país d’orígen.

Tanta xenofòbia i racisme en l’ambient m’ofega. Atenció als resultats d’una enquesta a LaRazón.

Interessant: article d’Amparo Estrada, “Los caseros de los inmigrantes” en Público 23/1/10

La Plataforma Salvem El Cabanyal ha convocat per al pròxim diumenge 31 de gener una manifestació en contra del projecte de la prolongació de  l’avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar, que implicaria la destrucció d’un barri de peixaters amb gran valor patrimonial, historic i artístic i que obligaria a moltes famílies a viure a altra casa i renuncia a les seues arrels.

CONVOQUEN:
PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL
AA VV CABANYAL-CANYAMELAR I PAVIMAR

Ecosia és un buscador ecològic. Un buscador ecològic??? Com és possible? El que faltava! Ara s’ha posat de moda això de “ser ecològic” i de sobte a tot li diem ecològic: als cotxes, a Endesa, a qualsevol cosa verda…Doncs no! Ecosia veritablement  és un buscador ecològic i per cada búsqueda que fas a la web els diners guanyats en publicitat es dediquen a través de l’organització WWF a salvar un metre quadrat de selva tropical. Què no pots creure-ho? Et recomane el següent vídeo i si et convenç: passa-te a Ecosia i recomana-lo, please!